Davant el Comité Nacional del dissabte 21 de juliol

Ha passat el que havia de passar. La pressió i la interinitat han obligat l'executiva a convocar un ple extraordinari del Comité Nacional per a dirimir si es convoca un Congrés extraordinari o no. En l'anterior Comité Nacional vaig ser un dels pocs que van optar un Congrés extraordinari i vaig demanar la dimissió de l'executiva nacional. No perquè no valore el secretari general i el seu treball. Han fet i molt, però la política és el més injust que existeix i, al final manen els resultats. Hem obtés un gran desastre, a Xàtiva, a la Comarca i al País. És la veritat, sense cap dubte. La solució, la que siga potser arribe a repèl. Haguera sigut més lògic el camí mamprés pels companys de Madrid. Ràpid i tallant, abans que s'estenga la ferida. Però en fi, és el que hi ha.
No obstant això, el Congrés, siga al final ordinari o extraordinari, no es pot limitar a un canvi de cares sinó d'idees i d'estructura de partit. S'ha de fer tot al mateix temps o tornarem a perdre el temps. Des del meu exclusiu punt de vista la renovació hauria de incloure almenys els temes següents:

• Cal democratitzar el partit i els seus mecanismes d'elecció. En l'època de les noves tecnologies no es comprén el sistema de votacions indirectes. O els delegats representen la proporció real de les votacions del seu àmbit territorial o la votació és directa de tots els militants. Es pot discutir com.
• Cal obrir les portes a la participació. La majoria de les decisions orgàniques s'han de prendre en Assemblea. Les Comissions executives han de ser això, executives de les decisions preses per "el legislatiu". Caldria canviar els estatuts.
• Les Agrupacions locals no poden aparéixer, a ulls del ciutadà mig, com a centres de conspiracions, com un grup sectari de "polítics" allunyats de la realitat social. Si cal fer publicitat i activitats socials es fan.
• Renovació no significa exclusivament joventut. El partit no pot renunciar a l'experiència acumulada de tants i tants militants. No obstant sí que vol dir cares noves no compromeses amb un passat més o menys gloriós que ja no són un valor afegit en l'ideari col·lectiu. Si són relativament jóves, millor.
• El socialisme valencià no pot deixar el tema dels símbols en mans de la dreta. Han passat trenta anys des de la transició. La qüestió de les banderes i l'himne cal deixar-les arrere. La senyera, l'himne i la llengua "valenciana" aprovada en les Corts i en l'Acadèmia de la Llengua són també les nostres. Han d'aparéixer en els nostres actes.
• La societat ha avançat i canviat molt en trenta anys. Un estat quasi federal s'ha consolidat. Els socialistes valencians hem de tindre més autonomia, nominal i real, respecte de Madrid. No és, òbviament, una qüestió de denominació, però tot ajuda. No estaria de més, adoptar el de Partit Socialista Valencià (PSV). Ja ho han fet altres autonomies i no ha passat res.
• No podem abandonar el concepte de modernitat en mans de la dreta. Recordem que va ser el PSPV el que va idear la Ciutat de les Arts i les Ciències, El Palau de la Música, El Llit Verd, el Circuit de Cheste, etc… Les grans icones col·lectives ajuden a crear país. Ara bé. Sempre amb sentit, amb rigor i amb utilitat. És la diferència amb el PP.
• Hem d'utilitzar una estratègia i tàctica sostinguda, amb missatges clars, i, si és possible, simples. No es pot arribar a la societat amb missatges equívocs respecte del camp de futbol del València o la Copa d'Amèrica. El sí, però no, és garantia de fracàs.
• Tot l'anterior, no vol dir renunciar als nostres principis, sinó adaptar-los a una realitat canviant. Hui no defenem el marxisme, la lluita de classes, ni la dictadura del proletariat. La diferència entre la dreta i l'esquerra continua sent molta. La fonamental, la socialdemocràcia recapta el màxim d'impostos que pot sense posar en perill l'economia per a oferir millors serveis a qui menys té. Entre 1983 i 1995 es van reduir els desequilibris territorials. A partir de llavors van augmentar. L'esquerra augmenta i consolida drets col·lectius, la dreta consagra privilegis.
• Els servicis bàsics: educació, sanitat, benestar, han de ser fonamentalment públics. Però per a poder aplicar-los és necessari guanyar les eleccions.
• Hi ha una relació directa entre el tipus de societat i economia basada exclusivament en els serveis (financers, de quart nivell i/o turístics) i el triomf del PP. Ha passat a Madrid, València i Múrcia. En tots ha funcionat el missatge triomfalista i d'autoestima del PP. Cal trencar este vincle mental de molts valencians entre modernitat-efectivitat-PP i antigalla-caos intern-PSPV.

No obstant això, el PSPV té una base molt sòlida, però tot és susceptible d'empitjorar si no es posa límit a la sagnia. Fem-ho entre tots, més prompte que tard

Ildefonso Suárez Garrido